Tarragona

De TarracoWiki

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tarragona
Bandera de Tarragona
Bandera
Escut de Tarragona
Escut
Plaça de la Font
Estat n/d
• Província Tarragona
• Comarca Tarragonès
Ubicació  
• Altitud 69 metres
Superfície 65,35 km²
Nuclis de
població
16
Fundació Entorns del s. I a.C.
Població 140.323 hab.
• Densitat 2.147,25 hab./km²
Gentilici Tarragoní, tarragonina
Alcalde Josep Fèlix Ballesteros
Patró Sant Magí
Patrona Santa Tecla
Web oficial http://www.tarragona.cat

Contingut

Geografia i població

Tarragona és una ciutat situada al nord occidental de la costa mediterrània, en la latitud 41º 0,5’ nord i a la longitud 1º, 14’ est, al nord-est de la península Ibèrica. La superfície del municipi és de 62.945.005 km². L’altitud mitjana és d’uns 70 metres sobre el nivell del mar. Tarragona s’estén, amb gairebé 14 km de façana marítima, a banda i banda de la desembocadura del Francolí, que divideix el terme de nord a sud, en dos sectors longitudinals ben diferents.

El de l’esquerra s’eleva a partir de la mateixa riba del riu i forma un petit massís d’uns 170 m on els boscos alternen amb els conreus propis del Camp de Tarragona. Des del tossal de la ciutat parteixen un seguit de turons en direcció est, fins a l’ermita de la Salut (58 metres), els Ermitans (90 metres) i el del Llorito (120 metres). El perfil muntanyenc s’allarga fins a l’extrem oriental del terme, amb el tossal de Costagrassa (101 m) a la riba dreta del riu Gaià, a l’antic terme de Tamarit de Mar, que juntament amb els antics pobles de Ferran i Monnars foren annexats a Tarragona als anys cinquanta del segle XX. El tossal de Costagrassa (101 metres), que s’alça vora el nucli de Ferran, i el de Sant Joan (87 metres), emplaçat arran de la mar, al costat del Castell de Tamarit. A partir dels anys seixanta la ciutat fa un salt important per superar un obstacle geogràfic, el riu Francolí, i es constitueix en un municipi amb diverses concentracions urbanes clarament definides però desconnectades del centre històric i l’eixample noucentista.

A la part dreta del riu Francolí hi ha els barris de ponent, àrea formada per una plana de gairebé 800 metres, entre el riu i la riera de Riuclar; més enllà el terreny és ondulat i passa dels 60 metres d'altura. Tradicionalment s’hi ha localitzat un important sector de regadiu en vies de desaparició a causa de la urbanització i la industrialització de la zona. Són apreciades les platges d'arena entre fronts rocallosos: des de Riuclar i de la Pineda a la dreta del Francolí, fins a les del Miracle, l’Arrabassada, la Savinosa, la dels Capellans, la Llarga, de la punta de la Móra i altres de més petites, en direcció nord. L’únic curs d’aigua que drena el terme és el Francolí, d’escàs cabal, nul molts mesos de l’any. El riu Gaià desemboca a l’altura de Tamarit, encara dins el terme, però l'embassament que es va construir més amunt per captar aigua per a la indústria petroquímica va estroncar el curs del riu. La seva desembocadura és actualment una rica zona d'aiguamolls on es duen a terme continus treballs de recuperació mediambiental.

Per tot això, Tarragona, amb una extensió de gairebé 66 km², és una ciutat oberta al mar, entre dos rius. Apreciada des de temps imperials pel seu agradable clima, la qualitat de la llum i la bellesa del paisatge.

Població

Vista àeria del centre de Tarragona

La població de la ciutat és de 142.869 persones, segons el padró del 5 desembre del 2008. Però això no s’ha d’entendre com una xifra tancada, atès que manté un constant intercanvi de trànsit i d’afluència de la resta del Camp de Tarragona, i d’altres comarques de la demarcació; això significa que hi ha una població flotant que no està estrictament censada. La població està distribuïda en diversos barris, que van de ponent a llevant:


Barris Habitants
Centre
44.792
Part Alta
3.902
Riuclar
1.118
Parc Riuclar
852
La Floresta
1.085
Icomar
528
Bonavista
8.072
Torreforta
8.581
La Granja
3.521
Campclar
3.658
El Pilar
508
Sant Salvador
6.041
Sant Pere i Sant Pau
14.611
Llevant
11.601
Barrí Marítim
9.354

El 15 d'abril de 2010, La Canonja es va segregar com a municipi independent, després de que un decret franquista de l'any 1963 fusionés[1] el municipi a Tarragona.

Llengua

La llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua romànica que té una història mil·lenària i que actualment és parlada per gairebé onze milions de persones, un 96% de les quals estan escampades per diferents territoris de l’Estat espanyol (Catalunya, País Valencià —on rep la denominació de valencià— i les illes Balears). També es parla en una franja de l’Aragó i la serra murciana del Carxe; a la Catalunya Nord o francesa (Pirineus Orientals), a Andorra i a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya (Itàlia). Malgrat ser una llengua sense estat propi, el català és una llengua culta i viva al carrer, als mitjans de comunicació, l’Administració, la universitat, etc., i conviu i sobreviu, malgrat la pressió de la globalització, amb d’altres llengües demogràficament més importants com el castellà i l’anglès. La prova del seu prestigi i de la seva salut és que és estudiada en moltes universitats de fora d’Espanya i que va ser la llengua convidada a la 58a Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007. Segons les dades del Gremi d’Editors de Catalunya, hi van passar 206 empreses de la indústria editorial catalana. Per als nouvinguts és interessant saber-la parlar perquè constitueix una important eina de d’integració ciutadana i un valor afegit per a la sociabilització. Un idioma és alguna cosa més que un codi de comunicació verbal. També és una manera d’entendre el món. Per tant, és la clau per obrir la porta aparentment tancada d’una llar col·lectiva confortable. Junt amb el castellà –altrament dit espanyol-, és llengua cooficial al territori. Com a ciutat visitada per multitud de turistes, en alguns establiments turístics de la ciutat també s’atén habitualment en altres llengües com l’anglès, el francès o l’alemany. Però, a més, podeu sentir parlar la llengua dels nouvinguts, ja que la immigració és un fenomen important. A les aules de les escoles a vegades s’hi apleguen fins a una dotzena de nacionalitats. Pels carrers, a banda de l’espanyol i el català, podeu sentir parlar àrab, amazic, xinès, romanès, rus, etc.

Història

Època antiga

Kesse

Ja tenim constància de l’assentament d’una població ibèrica al segle III aC, de nom Kesse, que potser se situaria al port o al turó on hi ha l’actual Part Alta i nucli històric.

Tàrraco romana

Via de l'Imperi Romà i muralles

Anníbal conqueria Sagunt l’any 218 aC, el Senat el va comminar a marxar i Roma va declarar la Segona Guerra Púnica. Anníbal es va dirigir amb el seu exèrcit cap a Itàlia en una campanya sorpresa. Les males noves van arribar a la capital de l'Imperi i des de Massàlia va salpar Gneu Escipió, que va enviar a Hispània un exèrcit comandat per Escipió amb la missió d’interferir a la seva rereguarda. La fundació de la ciutat de Tarragona respon a la consolidació d’un primer campament militar, portada a terme per Gneu Escipió el 218 aC. Aquest va desembarcar a Emporion primer, i va muntar una base militar a Tarrakon després, la qual esdevindria el cap de pont de la conquesta d’Hispània. Els romans van preferir situar-se dalt del turó (actual Part Alta) que dominava l’assentament ibèric, que, més tard, esdevindria la llavor de la ciutat. La guerra s’allargaria anys i Tàrraco esdevindria el quarter general d’operacions romà. Allí s’engendrà el principi de la seva grandesa. La importància de l’emplaçament es va reforçar fent de refugi hivernal de l’exèrcit, com a port d’arribada de tropes i de proveïment, residència dels captius, arques per atresorar el botí de guerra, com a presó i com a magatzem, fins a esdevenir el centre neuràlgic polític i militar de Roma a Hispània. L’any 217 aC desembarcava un segon contingent militar de reserva comandat per Publi C. Escipió, germà de Gneu. La guerra va seguir amb batalles de diversa sort, fins que l’any 211 els dos generals queien en combat. Un any després Publi Corneli Escipió el Jove (també conegut per l’Africà), que era fill i nebot dels anteriors, desembarcaria a Tàrraco amb més tropes. L’any 209 va convocar en assemblea els aliats ibers i aconseguiria conquerir Cartago Nova, amb l’ajut marítim dels ibers tarraconenses, que eren uns pescadors i mariners experts. Tàrraco esdevingué colònia amb Juli Cèsar, després de la batalla d'Ilerda, que va guanyar contra Pompeu. L’any 27 aC Octavi Cèsar August va dirigir les campanyes contra els pobles càntabres i àsturs, quan problemes de salut i la duresa del clima el van fer retirar a Tàrraco, on va passar la seva llarga convalescència. La capital de l’Imperi es trobava allí on hi havia l’emperador, i per això la vida a la nostra ciutat s’embelliria amb una intensa activitat d’ambaixades i recepcions oficials. Coincidint amb aquests fets, Tàrraco es va convertir en una colònia romana, però estem obligats condensar-ne la magnífica història en unes poques ratlles. Tàrraco tindria un paper de capital indiscutible amb l’estada dels emperadors Adrià i Septimi Sever, i el culte imperial a Octavi Cèsar August. Hi ha constància de la presència d’una comunitat cristiana l’any 259 per la notícia documentada de la mort del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, cremats vius a l’arena de l’amfiteatre.

La pedra

A Tàrraco la història és feta de pedra. I la pedra va servir per alçar els grans monuments de la capital imperial, però també per resoldre les qüestions funcionals més quotidianes. El material emprat provenia de pedreres del mateix territori, la més emblemàtica de les quals és la del Mèdol, que va servir per construir la major part dels edificis. Però també destaquen la pedrera de Roda de Berà utilitzada per construir l’Arc de Berà, la pedrera de la vil·la romana dels Munts utilitzada per a la seva pròpia construcció, la de la platja dels Capellans, avui batuda per les onades del mar, la de la punta de la Creueta, la de les Coves del Llorito i les pedreres de la Salut.

Tarragona visigòtica

Un cop caigut l’Imperi romà amb la conquesta visigòtica, el 476 Tàrraco perd el seu paper polític com a capital imperial. El rei Euric la va saquejar i anihilar, fins a quedar gairebé despoblada vers el 480. La ciutat es recuperaria lentament gràcies al fet que era seu del bisbe metropolità; per prestigi, doncs, més que per un poder efectiu, que passà cap a Barcelona. Fou molt important la seva comunitat cristiana.

Època medieval

Els musulmans a Tarraquna

Les tropes de Musa ibn Nussayr van arrasar la ciutat vers l’any 719. Durant moltes dècades la ciutat va restar pràcticament deserta i les seves comarques van esdevenir terra de ningú entre el comtat de Barcelona i les taifes musulmanes.

Reconquesta de Tarragona

Ramon Berenguer III va conquerir la ciutat l’any 1116. El 1129, el bisbe de Barcelona, Oleguer Bonestruga, cedia Tarragona com un principat eclesiàstic a un mercenari normand, Robert Bordet (també conegut com a Robert d’Aguiló), qui es va traslladar a la ciutat. El pes de l’Església va ser molt important, sobretot a partir de l’establiment definitiu de l’arquebisbe, l’any 1146. La ciutat va créixer amb força, repoblada per gent de la Catalunya Central a mesura que es recuperava la Catalunya Nova. La Tarragona de finals del segle XII era ja un nucli urbà consolidat que s’havia convertit en l’epicentre de la zona. La ciutat es va formar fora de l’àrea dels grans monuments romans del segle I, articulant-se a l’entorn dels castells senyorials de l’arquebisbe i de Robert Bordet fins al 1171, quan les propietats del normand van passar a mans del Rei. Gràcies al paper de la ciutat com a seu arquebisbal, la importància de la catedral medieval i la gran acròpoli eclesiàstica que s’hi genera, la catedral de Tarragona és la de més grans dimensions d’època medieval de Catalunya.

El sopar de Tarragona i la conquesta de Mallorca

La ciutat de Tarragona té una relació directa amb la formació dels Països Catalans, i més concretament amb la conquesta de Mallorca per part del rei Jaume I d’Aragó. Un dia del mes de novembre de l’any 1228 el monarca català visità Tarragona acompanyat de diversos prohoms i va ser obsequiat amb un sopar pel cavaller tarragoní Pere Martell, que li va donar la idea de conquerir Mallorca. Un projecte que posteriorment aprovarien les Corts de Barcelona. En aquell àpat, doncs, es va decidir la conquesta de les illes Balears per fer-ne fora els sarraïns. El 5 de setembre de l’any 1229 un estol de naus catalanes procedents de Salou, Cambrils i Tarragona salpava vers les illes amb uns 1.500 cavallers i uns 15.000 peons a bord. L’11 de setembre es desembarcava a Santa Ponça, però fins al 31 de desembre no es conqueriria Madina Mayurqa.

Tarragona jueva

Probablement ja hi ha havia jueus a l’època romana, per tal com Tàrraco va ser una ciutat cosmopolita a imatge de Roma. La pileta trilingüe de Tarragona, que es custodia a Toledo (pertanyia a un particular que la va vendre a un museu d’aquesta ciutat), està datada en època tardoromana (entre els segles V i VII), i és una de les mostres més antigues del judaisme a la península Ibèrica. Hi ha inscrit un text en hebreu, llatí i grec: "Pau sobre Israel, sobre nosaltres i sobre els nostres fills, amén". Dins de l’època medieval, cal tenir en compte la comunitat hebrea de Tarragona. Es va establir al nucli històric (Part Alta), en un entramat de carrerons medievals, estrets i ombrívols, per on es distribuïen els diferents gremis artesans i el clergat. El call estava entre els carrers de la Portella, d’en Granada i Talavera, i les places dels Àngels i d’en Rovellat, on hi ha el magnífic edifici medieval de Ca la Garça (que ja a l’època tardoromana hauria estat un edifici públic); s’especula que podria participar del complex jueu format per una sinagoga, escoles, banys, carnisseria, etc. Els jueus tarragonins tenien prestigi per les seves activitats mercantils i artesanes. Els reis Jaume I i Jaume II els van atorgar nombrosos privilegis i també a les altres aljames tarragonines.

Època moderna

Els conflictes armats, les escomeses dels pirates i les epidèmies de pesta van influir en la vida de la nostra ciutat. Des del segle XVI i fins al XIX, Tarragona va ser una plaça forta: no es podien enderrocar les fortificacions ni construir en el seu radi de tir; tot plegat era un obstacle a l’expansió urbanística. La Guerra dels Segadors esclatà el 1640. Tarragona va patir dos setges, un l’any 1641 i l’altre l’any 1644, que suposarien la prostració i la decadència econòmica. La Guerra de Successió (1700-1714) comportaria l’inici d’una nova remodelació del sistema defensiu, dirigit per anglesos i austríacs. La necessitat d’adaptar les velles muralles a l’artilleria de foc i de bastir nous fortins avançats els portà a la construcció de fortificacions. Algunes encara perduren, com la Falsa Braga, el fortí de Sant Jordi i el fortí de la Reina. En el decurs del segle XV el poder eclesiàstic va jugar un paper rellevant en la cultura, l’art i l’urbanisme. La portada d’aigua des de Puigpelat, gràcies a l’empenta dels arquebisbes Joaquín de Santiyán i Francesc Armanyà, va ser d’una importància cabdal per a la ciutat, fita que s’aconseguí el desembre del 1798 i que suposà una millora en la qualitat de vida de la gent. Durant la guerra del francès el general Suchet la va sotmetre a un llarg i violent setge l’any 1811, un dels tràngols més dramàtics de la història de Catalunya, fins a prendre-la a l’assalt. Les tropes franceses l’evacuaren l’any 1813, causant i afegint més destrosses a les que ja havien ocasionat. Els sagnants episodis de Tarragona van suposar més de cinc mil persones assassinades, la majoria passades pel ferro, decapitades, en una espantosa orgia de sang sense precedents. Literalment, les escales de la catedral vessaven un riu de sang. Rosa, la Calessana, és la particular Agustina d’Aragó tarragonina que va resistir abnegadament contra les tropes napoleòniques.

La Tarragona modernista

Formen part de la ruta modernista:

  • a la Rambla Nova, la Casa Salas, construïda l’any 1907, segons el projecte de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà.
  • Gaudí va dissenyar l’altar de l’església de Jesús i Maria al carrer Méndez Núñez. I el seu deixeble, l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol, va projectar el Teatre Metropol (1908), una joia arquitectònica a la mateixa artèria de la ciutat.
  • La Punxa dels pares Carmelites (1897), edifici originalment projectat per l’arquitecte Pau Monguió i Segura. L’any 1919, l’arquitecte Josep Maria Jujol en dissenyà el cambril i el cimbori. És un edifici modernista, amb trets eclèctics gòtics que va ser destinat a seminari, convent i església.
  • El mausoleu del rei Jaume I, al Palau Municipal, obra de l’arquitecte Domènech i Montaner.
  • La Quinta de Sant Rafael, edifici modernista projectat per l’arquitecte Julià Maria Fossas, que data de l’any 1912 i que va promoure la família Puig i Valls. És un edifici totalment aïllat i situat al bell mig del parc de la Ciutat.
  • La plaça de toros, que data del 1885 i que va ser projectada per l’arquitecte Ramon Salas i Ricomá.
  • L’Antic Escorxador, avui seu del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili. Edifici modernista inaugurat el 1902, fou projectat per l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà.
  • L’escultor Carles Mani és un geni injustament oblidat que es va avançar als moviments que vindrien després. Considerat un escultor maleït, principalment per la seva obra coneguda com Els degenerats, també sota el títol de L’embrutiment, que va impressionar Valle-Inclán. L’artista va morir uns dies després de saber que el seu projecte Als herois de 1811 a Tarragona havia estat rebutjat en benefici del de Julio Antonio. Malauradament, molta part de la seva obra va desaparèixer.

Fora del període estricte que comprèn el Modernisme, a l’eixample de Tarragona s’hi alçà un edifici de línies modernistes, un mercat (1915), edificat per l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà. I el col·legi i convent de l’orde de Santa Teresa de Jesús (1922), les Teresianes, que esdevé un fidel exemple del Noucentisme català, moviment arquitectònic posterior al Modernisme, de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig.

El segle XX

Tarragona des de la muralla

La Guerra Civil (1936-1939) va significar un retrocés en el desenvolupament econòmic, social i cultural de la societat tarragonina. La nostra ciutat va ser cruelment bombardejada, amb nombroses víctimes mortals i greus danys materials. La postguerra va significar una etapa grisa i dura. A finals dels cinquanta començaren a instal·lar-se indústries químiques, i a partir del 1975 va entrar en funcionament la refineria d’Enpetrol (actual Repsol). L’augment de població per l’arribada de grans fluxos migratoris de la resta de l’Estat va comportar la creació de barris perifèrics, amb greus mancances de serveis i d’infraestructures. La recuperació dels ajuntaments escollits democràticament l’any 1979 va suposar la millora de la ciutat en molts aspectes. La importància del llegat històric i l’esforç per conservar-lo i divulgar-lo van fer que l’any 2001 la UNESCO considerés les restes romanes de Tàrraco com a Patrimoni Mundial.

Tarragona al segle XXI

Política

  1. Pacte de govern: PSC i ERC.

Resultats electorals de Tarragona, 2007

Candidatura

Cap de llista

Vots

Regidors/Consellers


Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal

Josep Fèlix Ballesteros Casanova

20.365

13


Convergència i Unió

Joan Aregio Navarro

11.819

8


Partit Popular

Alejandro Fernández Álvarez

6.976

4


Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal

Sergi de los Rios i Martínez

3.938

2


ICV - EUiA - EPM

Lluís Balart Boïgues

2.438

-


Altres


4.737

-


En blanc


949

-

Total

51.442

27

Llocs d'interès

Patrimoni Mundial i Tarragona Monumental

La vocació de Tarragona és ser, i de fet ho és, una ciutat de referència pel que fa a l’arqueologia. El 30 de novembre de l’any 2000, el comitè de la UNESCO reunit a la ciutat de Cairns (Austràlia) va distingir el conjunt arqueològic romà de Tàrraco com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Hi destaca l'Amfiteatre, construït pels romans, on hi va haver els primers màrtirs de la península Ibèrica: sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. En època encara romana, es va construir una basílica sobre la mateixa arena de l'amfiteatre.

Amfiteatre romà de Tarragona

Patrimoni mundial (conjunt arqueològic de Tàrraco)

Encara que sigui més enllà dels límits municipals, ens dóna una idea de la importància de l’antiga Tàrraco el fet que s’aixequi a uns vint quilòmetres de la ciutat, a la via Augusta, l’Arc de Berà. També hem de destacar les vil·les romanes de Centcelles a Constantí i la dels Munts a Altafulla.

Tarragona medieval

Vista de la Catedral i el Seminari

Tarragona moderna

Tarragona contemporània

Museus

Cultura

Programacions i manifestacions culturals

El clima agradable, el sol mediterrani com a concepte de vida, conviden a fruir de les nombroses terrasses i restaurants, a passejar per les rambles i els carrers, a gaudir de l’aire lliure a les platges i a practicar esports nàutics. Per compensar l’esforç i el compromís amb les tasques laborals del dia a dia, els tarragonins tenen un caràcter lúdic i festiu que es tradueix en el seguiment d’un calendari de tradicions autòctones que marquen el ritme de l’any.

Tarragona, ciutat castellera

Amb quatre colles i una llarga tradició, Tarragona és una ciutat essencialment castellera. El fet casteller és un símbol propi de Catalunya que va néixer al Camp de Tarragona, en concret a Valls, a principis del segle XIX. Els castells són una activitat tradicional, lúdica, festiva, no professionalitzada, on els membres de les colles ofereixen el seu esforç personal per ajudar el grup a construir un projecte comú: el castell. I Tarragona compta amb les colles castelleres Xiquets de Tarragona, Jove Xiquets de Tarragona, Xiquets del Serrallo i Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau. "Força, equilibri, valor i seny": aquest és el lema del món casteller, símbol de la unió i l’esforç de tot un poble i de la superació personal. Les diades més destacades són per Sant Jordi, Sant Joan, Sant Magí i Santa Tecla. I cada dos anys, a l’octubre, se celebra el Concurs de Castells a la plaça de toros, que aplega les millors colles del moment i milers d’afeccionats.

Clima

Els aires mediterranis de Tàrraco -amb una temperatura mitjana de 23 ºC- constituïren un argument de pes perquè l’emperador Cèsar August hi passés una llarga temporada de convalescència. El poeta Marcial escriuria: “Desitjaràs els plàcids litorals de Tarragona durant el boirós i nevat desembre quan rugeix, rabent, el vent Aquiló.” La ciutat té un clima mediterrani, amb temperatures suaus i dies assolellats. A l’estiu el termòmetre oscil·la entre els 23 i els 25 ºC. Les precipitacions hi són escasses i l’agradable marinada és un valor afegit.

Gastronomia

Segons Josep Pla, la bona cuina ens posa el paisatge a taula: avellanes, ametlles, oli, hortalisses, carns, peix i marisc. Tarragona recull la salabror i la llum mediterrània i configura una gastronomia autòctona amb matisos especials i genuïns. Amb Denominació d’Origen Peix Blau de Tarragona es comercialitza el producte dels pescadors i dels restaurants del Serrallo. El romesco és bàsicament un plat de peix i marisc. Es tracta d’una picada feta d’ametlles i avellanes torrades, a més del pebrot, que li dóna el nom. El rossejat és un plat d’arròs o de fideus fins enrossits en una paella i cuits amb brou de peix. Altres plats són la sarsuela de peix i l’arròs negre.

Esports

Els aurigues Eutiques i Fuscus tenen una tradició mil·lenària a la nostra ciutat. L’any 1926, el fundador dels Jocs Olímpics, el baró de Coubertine va visitar Tarragona, convidat pel gran esportista tarragoní Lluís Bonet i va oferir una medalla commemorativa al Club Gimnàstic. Els aficionats de Tarragona posen les seves esperances i pateixen, s’il·lusionen i es desenganyen amb el futbol. Tarragona també té dos clubs de bàsquet: el CBT (Club Bàsquet Tarragona), que juga a la lliga Adecco Or, i l’ADT (Associació Deportiva de Torreforta), que juga a l'Adecco Plata. Per la seva banda, el Club de Voleibol de Sant Pere i Sant Pau defensa els colors de Tarragona en la màxima categoria, la Superlliga masculina.

Universitat

La Universitat de Tarragona, que porta el nom d’un insigne tarragoní, el polític, periodista i escriptor Antoni Rovira i Virgili (URV), fou creada el 1991 pel Parlament de Catalunya, a partir de centres universitaris ja existents. D’aquesta manera, Tarragona recuperava la seva universitat del segle XVI. 12.000 estudiants donen vida a la Universitat, i 1.600 professors i més de 500 membres del personal d’administració i serveis complementen la principal entitat docent de Tarragona, plenament integrada a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). La URV col·labora amb empreses, institucions i entitats per aconseguir una interacció que afavoreixi tota la societat i el territori.

Fills i filles il·lustres de la ciutat

  • Lluís Pons d'Icart (1518?-1578), advocat i historiador.
  • Ramon Bergadà i Panadès (1838-1894), notari i polític.
  • Josep Pin i Soler (1842-1927), escriptor.
  • Josep Yxart i de Moragas (1852-1895), crític literari i d'art, historiador, periodista i escriptor.
  • Joaquim Basora i Nin (1856-1927), notari i polític.
  • Eduard de Balle i de Rubinat (1859-1912): hisendat i delegat de la Unió Catalanista a l'Assemblea de Manresa (1892).
  • Domènec Batet i Mestres (1872-1937), militar.
  • Josep Maria Jujol i Gibert (1879-1949), arquitecte.
  • Ricard Opisso i Sala (1880-1966), dibuixant.
  • Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), periodista, polític i historiador.
  • Domenèc Guansé i Salesas (1894-1978), escriptor.
  • Joaquim Icart i Leonila (1910-1997), escriptor i erudit.

Referències i Fonts

  • Recasens i Comes, Josep Maria. La Ciutat de Tarragona.
  • Ferrer Bosch, M. Antònia. Història de Tarragona. Arola Editors.
  • Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. TARRACO pedra a pedra.
  • Valls–Calçada, Francesc. Shalom Tarragona. Pep Escoda.
  1. «La Canonja es segrega de Tarragona». La Vanguardia, 15 d'abril de 2010. [Consulta: 3 de juny 2010].

Enllaços externs

Autors i contribuents - Ajcr (Usuari), Andorra8c (Usuari), Comunicació (AjTGN) (Coordinador), Domish (Usuari), Rvm (Expert), Telecentres (Expert)