Rambla Nova

De TarracoWiki

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vista aèria de la Rambla Nova

La Rambla Nova és el passeig més emblemàtic de Tarragona i des de que va començar a ser construïda -a meitats del segle XIX- no ha parat de créixer des del balcó del Mediterrani fins al pont del riu Francolí, cobrint una distància de gairebé dos quilòmetres. Al voltant d'aquesta gran avinguda d'uns 45 metres d’amplada, que és l'escenari de molts esdeveniments socials i culturals, s'organitza l'eixample de la ciutat.

Contingut

Denominacions de La Rambla

El terreny situat davant de la muralla de Sant Joan era conegut com l'Esplanada i sovint havia estat utilitzat per l'exèrcit per realitzar desfilades militars, misses de campanya, jures de bandera i, fins i tot, exercicis de la cavalleria. En enderrocar-se la muralla, se seguí emprant el nom de l'Esplanada o passeig de l'Esplanada i després, el de Gran Passeig de la Unió. Ben aviat, però, s'utilitzà el de Rambla Nova de Sant Joan, malgrat que, a diferència de la de Barcelona, no era una veritable rambla sinó un passeig. Poc després s'anomenà tan sols rambla de Sant Joan, tot recordant la porta del mateix nom que s’obria a la muralla.

La denominació de rambla no era acceptada per tothom, ja que, a diferència de la d’altres poblacions, la de Tarragona no tenia res a veure amb els indrets per on corren les aigües pluvials formant una riera. L'escriptor Josep Pin i Soler, a la novel·la Níobe (1889), plantejava que dir-li rambla a la de Tarragona era una ironia, ja que no hi havia passat ni hi passaria aigua, i reivindicava el nom d'Esplanada, com es coneixia popularment. Anys més tard, el 1923, el periodista Domènec Guansé, en un article titulat "Rambla" al diari Tarragona, recuperava aquesta idea i reclamava a l’Ajuntament que canviés la denominació per la d’Esplanada perquè no es podia anomenar rambla una via oberta a cops de pic i barrinades.

El 1899, en morir el polític republicà Emilio Castelar, l'Ajuntament va acordar denominar rambla de Castelar el tram entre el passeig de les Palmeres i el carrer de Sant Agustí. El motiu principal, a més a més de la vàlua del personatge, fou que Castelar havia manifestat públicament el seu "enamorament" de Tarragona, i havia qualificat de Balcó del Mediterrani el que aleshores s'anomenava mirador de Santa Clara.

El nom es consolidà i l'any 1933, es canvià la nomenclatura de diversos carrers; així, les dues denominacions de Rambla Nova i rambla de Castelar s'unificaren amb el nom de Rambla del 14 d'abril, recordant la data que es va proclamar la Segona República. Aquest nom, però, fou abolit ràpidament pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que el canviaren pel de rambla (i a cops, avenida) del Generalísimo. L'any 1979, en tornar la democràcia, es recuperà oficialment el popular nom de Rambla Nova.

Monuments

Font del Centenari

Al llarg de la Rambla Nova trobem una colla de monuments:

El llenguatge arquitectònic

Una de les principals peculiaritats del llenguatge arquitectònic adoptat en els edificis de la Rambla Nova és la riquesa de dissenys i solucions. Les façanes no responen a un model prefigurat. Aquest fenomen no va ser degut a un plantejament premeditat sinó que és fruit d'un procés lent i costós de construcció de la nova avinguda. Els primers immobles es van edificar a la banda corresponent als nombres parells. Es tractava de solars que no tenien estructures defensives encara que, això sí, va caler desmuntar-los per col·locar-los a la nova rasant adoptada per urbanitzar la Rambla Nova.

A diferència d'altres eixamples, Tarragona no va disposar d'una ordenança específica per a la zona. Els acords de la policia urbana respecte a l'alçada i el volum de les construcció es decidien a mesura que sorgien les dificultats. Progressivament els immobles van adequar les característiques a les normatives d'higiene i d'ornament vigents.

El perímetre originari de la Rambla Nova anava des del Balcó del Mediterrani fins al carrer de l'Assalt. Gràcies a les gestions de l'enginyer Luis Corsini, en l'última dècada del segle XIX, es va traslladar en direcció oest la carretera de Castelló a l'altura aproximada de l'actual Font del Centenari, la qual cosa va permetre ampliar la superfície de la Rambla Nova. La urbanització de la resta de la via va ser obra de Josep M. Pujol (1921), encara que el desenvolupament és propi de l'època del desarrollismo. Així podem parlar de quatre ambients.

En el primer ambient destaca la perfecta convivència de cases senyorials -Casa Joan Miret (Rambla Nova, 76), Casa Manuel Feliu (Rambla Nova, 38), Casa Padrines (Rambla Nova, 57) amb els habitatges de lloguer Casa Josep Antoni Nel·lo (Rambla Nova, 62). Destaca la perfecta pedra picada preferentment de llisós i la feina del ferro, tant del forjat com de fos.

El segon ambient és el dels eclecticismes, que és una continuació del període anterior, però hi observem més barreja d'estils. En aquest moment s'abandonen les grans cases senyorials i s'opta per habitatges burgesos com la Casa Joaquima Bru (Rambla Nova, 20) o Casa Antoni Munté (Rambla Nova, 70), en els quals el propietari mostra el poder amb un tractament destacat del pis principal. Els balcons, les tribunes i la pedra picada són els nous instruments de propaganda.

En el tercer ambient, ja entrat el segle XX, s'hi incorporen els nous llenguatges arquitectònics com el Modernisme -Casa Dolors Salas (Rambla Nova, 25)-, el Noucentisme -Casa Dolors Bofarull (Rambla Nova, 37)-, l'estil de les cases senyorials de la costa cantàbrica -Casa Enric Corbella (Rambla Nova, 92)- l'estil monterrey -Casa Joan Escorsa (cantonada carrers Rovira i Virgili, Pau Casals)- o bé neobarroc -Casa Francesc Vila (Rambla Nova, 9). Aquest període permet més colorit a la Rambla Nova que s'aprecia sobretot al tram comprès entre el monument als herois de la Independència i la Font del Centenari.

En el quart ambient, la incorporació del llenguatge modern ha estat el moment més desigual per a la creació arquitectònica. Hi ha mostres de qualitat excel·lent com l'edifici de Telefònica (Rambla Nova, 74), la pervivència de l'historicisme tradicional, també anomenat neohistoricisme com l'edifici de Caixa Catalunya (Rambla Nova, 39), o la casa de pisos construïda sota l'esperit de regions devastades (Rambla Nova, 47) i, finalment, els despropòsits d'una arquitectura moderna que no va saber o no va voler adequar-se, ni en el volum ni en les característiques constructives, a l'esperit de la Rambla Nova -casa de pisos (Rambla Nova, 7 o Rambla Nova, 13).

En definitiva, el tram originari de la Rambla conserva en general l'essència de l'esperit de la primeria; en canvi, el tram entre la Font del Centenari i la plaça de la Imperial Tàrraco és una bona mostra de l'arquitectura del desarrollismo i l'augment de volum edificat en alçada.

El primer historicisme. L'inici

Eleclecticisme

Entre el modernisme i el regionalisme

Els nous llenguatges

Làpida del Centenari de la Rambla Nova

L'any 1854, amb l'arribada dels progressistes al govern, s'aconseguí poder iniciar l'enderrocament de la muralla de Sant Joan, que dividia Tarragona en dues parts: la ciutat antiga, o part alta, i el barri del port. L'Ajuntament convocà un concurs per elaborar un pla d'eixampla que unís els dos nuclis de població i el va guanyar l'enginyer Josep Criviller, però la seva mort prematura deixà el projecte sense completar i s'escollí posteriorment la proposta d’Àngel del Romero.

L'any 1954, commemorant el centenari de les obres que donarien lloc més endavant a la Rambla Nova, es celebraren grans festes. Entre altres actes, es descobrí una làpida de marbre grisenc, a la façana del núm. 62, que fou la primera casa que s'hi construí (1857), on diu:

« Don Joaquín Fábregas

Caputo, Alcalde de

Tarragona, el 20 de

Agosto de 1854 inició

las obras de esta

Rambla. Don Angel

del Romero Walsh,

ingeniero militar,

la proyectó.

Primer Centenario.

 »

Actualment, el text és gairebé il·legible.

Referències i fonts

  • Tarragona: escultures, làpides i fonts : Monuments i elements decoratius als carrers de la ciutat / Gisbert Canes, Joan; Virgili Bertran, M. Elena; Vilà Mayo, Octavi; Ferré Gras, Montserrat . -- Tarragona  : Arola Editors , 2002 . -- 201 p. : il. ; 21 cm.

Bibliografia

  • La Rambla Nova de Tarragona: 150 anys d'història. Direcció i Coordinació M. Teresa Martorell. Tarragona - Museu d'Història de Tarragona, 2004 - CD-ROM.

Autors i contribuents - Andorra8c (Usuari), Bhmt (Usuari), Comunicació (AjTGN) (Coordinador), Pep (Usuari), Telecentres (Expert), Telecentres1 (Usuari)